Bloc de la

cia. perehosta

Monthly Archives febrer 2015

Captura de pantalla 2015-02-05 a les 22.25.57

Sobrevolant EL PAÍS

Bonic article de Jacinto Anton del nostre vol per Barcelona.

http://cultura.elpais.com/cultura/2015/01/21/actualidad/1421873141_509667.html

EL PAIS

Pasen y vean al prodigioso payaso con alas

Pere Hosta mezcla ave y clown en ‘Pàjaru’, con audiovisual de Isaki Lacuesta

Jacinto Antón Barcelona 21 ENE 2015 – 21:45 CET

 

Pere Hosta, el payaso ave, en ‘Pàjaru’.

Un payaso con alas, he ahí una imagen poderosa y llena de resonancias oníricas y simbólicas, un portento, vaya. El clown catalán Pere Hosta decidió un día acercarse al mundo de los pájaros y el resultado ha sido Pàjaru, un espectáculo teatral que junta a los seres alados con el terrestre payaso creando un simpático y gamberro híbrido, un personaje hilarante que se muestra al público para explicar su historia y ofrecer de paso, entre risas, algunas curiosidades ornitológicas, como que las ocas son capaces de volar a 8.500 metros de altura.

El pájaro en el que ha encontrado inspiración el payaso Hosta no es un ave cualquiera, qué va, sino el extraordinario pergolero (bowerbird) de las antípodas, cuyo método de cortejo es de lo más extravagante. Los machos de dicha especie de ave, un paseriforme de la familia ptilonorhynchidae, construyen con palitos una elaborada estructura a modo de pasillo, glorieta, cenador o choza a la entrada de la cual depositan con devoción de coleccionista un variado conjunto de objetos —caracolas, piedrecitas, frutas, semillas, plumas e incluso trocitos de plástico o cristal— como parte de su rebuscada estrategia para atraer a las hembras. Estas van de construcción en construcción inspeccionando el trabajo arquitectónico de los esforzados machos y valorando sus muestrarios, que estos exhiben, entre danzas y cantos, en el curso de su ritual de apareamiento. Es difícil decir sin ser una hembra de pergolero —o David Attenborough— qué hace mejor a una estructura u otra o preferible una decoración que la del vecino. Pero ellas parecen tenerlo muy claro. En su indispensable 1001 questions answered about birds (Nueva York, 1968), Allan y Helen Cruickshank explican que durante la II Guerra Mundial en el Pacífico, los pergoleros decoraban sus emparrados con objetos descartados o perdidos por los soldados.

El comportamiento de estas singulares aves lo resume a su particular manera el payaso Hosta con el subtítulo de su espectáculo: “Pájaro busca pájara para echar un vuelo o lo que convenga”. El montaje llega por fin a Barcelona tras su estreno original en Temporada Alta de Girona y una larga gira por Cataluña. Puede verse en La Seca Espai Brossa hasta el 1 de febrero. Pàjaru cuenta con un equipo de lujo acompañando a su protagonista: dirección y escenografía de Manel Trias, de Zotal Teatre, y audiovisuales del cineasta Isaki Lacuesta y dramaturgia de Jordi Palet.

“Nos interesó mucho el comportamiento de los pájaros en el terreno de la seducción”, explica Hosta, que recalca que, bromas aparte, ha habido un profundo trabajo de investigación sobre el movimiento y el gesto para la composición del payaso-ave, un personaje que muestra los puntos de contacto entre el clown y el pájaro. El intérprete señala que inicialmente se plantearon buscar modelos en aves más cercanas, palomas y gorriones. Pero entonces se toparon con el bowerbird “y nos sedujo”. Con su “pájaro desplumado” tratan de seducir a su vez al público.

“Nos interesa el comportamiento de las aves en el ritual de seducción”

El trabajo no consiste en imitar al ave, “sino buscar su esencia”. El movimiento del payaso pajaril no es entonces exactamente el del pergolero satinado de las montañas Arfak de Papúa sino “más gallináceo”. ¿Es fácil para el payaso ser ave? “El payaso puede ser cualquier cosa, aquí en realidad quiere, aspira a ser pájaro, piensa que haciendo lo que el bowerbird encontrará pareja. ‘Si le funciona a él eso a mí también’, se dice. Es la lógica del payaso”.

Al espectáculo, Isaki Lacuesta aporta, dice Hosta, todo un universo visual. “Pone imágenes de archivo de pioneros del vuelo, hombres con alas que tratan de volar, y filmaciones de bosque muy peculiares, pasadas por el cedazo Isaki”. Pese a que hay imágenes de esos intentos inocentes y descerebrados de volar y que entronca en algunos momentos con ellos, Pàjaru no es un espectáculo sobre el vuelo y la aviación.

La primera idea era ofrecer algo similar a un documental de La 2, pero se transformó naturalmente (y valga la palabra) en algo más festivo, más enfocado en la cosa de la seducción, aunque hay un power point y “todo lo que explico es real”. Se nota que le ha impactado la historia del pergolero. “Es que es muy bonito eso de cojan cosas y las exhiban, se ve que les gustan especialmente las que son azules”.Hosta reconoce que el espectáculo le ha desarrollado un mayor interés por los pájaros. “Es todo un mundo”, dice, con tono de estar atrapado ya irremediablemente por la birdmania. De momento su habilidad de observador es francamente mejorable: “Reconozco bien el pato y la gallina, ¿el pergolero?, no hay problema, porque viven en Australia”.

Ponerle alas al payaso es fuerte. “Se ha hecho. Monty tenía un número en el que lucía alas de mariposa; muchos payasos han querido volar, aunque suelen ser criaturas muy terrestres”. ¿Se podría ver al payaso con alas como un trasunto del chamán, un intermediario entre la tierra y el cielo? Hosta medita la cuestión y uno casi puede oír como a su espalda las plumas se agitan trémulas.

 

05.02.2015
IMG_3637

Crítiques del PÀJARU

Després de deixar el niu de Barcelona, ens emportem l’escalfor del públic i agraïments, i queda per escrit algunes de les impressions d’haver fet d’ornitoleg i observar aquest pàjaru tan peculiar.

Gràcies i Piopio

_______________________

RECOMANA.CAT

VICTOR POLO

nota: 8
Visca el món absurd!

És reconfortant riure del món. O desdramatitzar-lo. Pere Hosta és un pàjaru que ens explica coses d’ocells. I del món. I ens fa riure, cosa que no és gens fàcil. Tot és absurd. Tot és entranyable, tot és innocent, tot és tendre. Tal com som. El clown es presenta tot sol en l’escenari amb unes bermudes granes, una samarreta blava, unes bambes i unes ales d’espart i plàstics… Fa pinta de friqui perillós. Té un arsenal de cosetes a disposició que fa servir durant l’hora que dura la funció per explicar-nos, com deia, coses d’ocells.

Hosta es mou com ocell en el cel (més adient que “como pez en el agua”). En cap moment no oblida que és més que un ornitòleg radical: és un ocell. I mentre ens explica com fer un niu, o ens porta fins a Austràlia a la recerca del Bower Bird (“com el seu nom indica, ‘seductor blau’: bower, seductor; bird, blau”. -Apa!-) mou les potes com si ho fos (un ocell), picoteja a la taula o des de la cadira. I se li escapen piulades. I adopta tics ornitològics.

Hosta parla com ho faria un ocell (“t’ho jurut!”). I va molt més enllà de les onomatopeies per elaborar un discurs que de vegades fa goig: “Els ossos dels ocells són buits”, diu. “És maco: ‘elsososdelsosellssonbuits’” (tot i que plens d’esses…), repeteix… Altres vegades és pura lògica poètica: “Qui no vola és que no vol”.

Hosta és protagonista també de les projeccions, ja sigui de les que ha rodat el cineasta Isaki Lacuesta com en les que emet ell mateix en directe des d’una càmera amagada dins d’una gàbia (d’ocell, esclar).

Així d’absurd, així d’innocent, així de tendre.

 

JORDI BORDES

nota: 8
Suggerent almanac ocellaire amb ànima d’antheroi

De les aus que emigren. I sobretot de la reproducció de les aus. Pere Hosta és un colomí d’estar per casa, de poca casta (a casa seva no tenien rang ni per tenir un germà gran, resava el pare, es veu). És un de tants coloms que voldria ser l’au fènix i que ha d’acontentar-se amb una vida bastant més bruta i urbana, picant les molles a la Rambla dels entrepans dels turistes. I anar tirant i esperant que es tombi la truita, en algun moment. Mentre, té temps d’estudiar els reclams, de practicar sense massa fortuna la hipnosi, de procurar el segrest, de construir-se un niu “new” (o sigui “nou”). De confiar que, passat l’hivern les seves plomes el transformin en una mena de cigne.

Amb molt poques paraules, volada de gallina i una gestualitat prou aconseguida, aquest home-ocell que vol aprendre a volar recita en clau d’humor (bastant negre, pel que té de derrota constant tot i la seva ingenuïtat a confiar un destí més feliç) els seus coneixement sobre les aus. Ho fa des d’una honestedat molt còmplice, amb molta capacitat de connectar amb el públic i el privilegi de lluir les col·laboracions audiovisuals (Isaki Lacuesta) i sonores (Pep Pascual). Poques vegades un ocell havia estat tant humà. Humor lúdic i grisot (per allò del cervell i per la buida esperança d’un colom a plaça Catalunya) per a adults. “Gavina, vine”, convida generós estenent les seves ales. Aneu a fer un volt cap a La Seca, aneu-hi, sí, d’una revolada.

 

_______________________

 

TONI RUMBAU

‘Pàjaru’, una experiència als límits, de Pere Hosta a La Seca

Es pot veure aquests dies al teatre La Seca de Barcelona un curiós i molt interessant espectacle de Pere Hosta sobre el món dels ocells. Amb direcció de Manel Trias, dramatúrgia de Jordi Palet, audiovisuals de Isaki Lacuesta, i música i espai sonor de Pep Pascual, l’obra situa el treball de clown sobre el que es basa Pere Hosta als límits del gènere, amb un fort component visual i un pes considerable de la música.

La mateixa figura de l’únic actor que està en escena, en Pere Hosta, escapa de la imatge típica del clown sense però abandonar-la. No porta el clàssic nas de pallasso vermell i rodó, però sí que porta un nas postís que simplement té la forma de nas. Igualment, el seu registre d’actuació i de gestualitat oscil·la entre el que podria ser el clown, el mim, el nen i el boig que es creu ocell. I és que tota l’obra gira a l’entorn del tema dels ocells, amb el que l’actor se sent íntimament identificat. L’obra podria fins i tot esdevenir una classe, iconoclasta, això sí, d’ornitologia, si no fos perquè els autors han volgut destacar sobretot l’aspecte subjectiu de la identificació del personatge amb el Bower Bird, un ocell d’Austràlia doctorat en seducció.

L’espectacle, per tant, oscil·la entre el teatre, el clown i la conferència acadèmica, establint com a lligam el principi d’ingenuïtat que mostra a tothora el personatge. Una ingenuïtat que situa als límits la relació de l’actor amb el públic, en obligar a aquest a situar-se en el mateix nivell d’ingenuïtat per poder entrar en l’obra. Un estat d’esperit que les nostres societats més aviat rebutgen o en tot cas tendeixen a no prioritzar. D’aquí el repte de l’actor, que cada nit s’ha de guanyar el públic, situant-lo en aquest ‘nivell zero’ de percepció teatral perquè la comunicació i el ritus s’estableixin.

Per aconseguir-ho, Pere Hosta s’ha envoltat d’un llenguatge escènic complex que inclou un bon joc de llums (obra de Nani Valls), la recomposició constant de l’espai escènic a través de diferents composicions amb els objectes i elements diversos de caire ornitològic, una càmera de vídeo instal·lada en una gàbia d’ocell, i la projecció d’imatges en una pantalla i, a partir d’un moment determinat, sobre una cortina que ocupa el fons de l’escenari. Igualment ha comptat amb la sempre impecable i suggestiva música de Pep Pascual, que omple l’espai amb oportunes i subtils pinzellades sonores. Es nota la mà del dramaturg Jordi Palet i la seva experiència en la composició plàstica de l’escena, de manera que la seva feina en aquesta obra m’ha recordat la feta en l’espectacle Equilibristes, que també busca situar l’actor en els límits de diversos gèneres, tot composant una suggestiva plàstica de l’espai.

A destacar la ‘Cançó del Pàjaru’, de Carles Cors, que Pere Hosta interpreta amb un gran domini de l’escena vestit de showman, una transformació del personatge vers nous registres que aixeca l’obra ja en l’última part per conduir-la a la seva fi.

Un espectacle, el d’Hosta, ben conduit per l’experta direcció de Manel Trias, que hauríem de situar en aquestes zones bellugadisses i frontereres que hi ha entre les arts i les ciències. I la veritat és que l’obra em va despertar les ganes de saber més sobre els ocells, de manera que no m’hauria molestat que l’actor s’hagués entretingut més en el seu registre de ‘professor sonat’, amb pissarra inclosa, i amb imatges i dades pertinents sobre les curiositats d’aquests companys del Regne Animal que volen. Potser l’espectacle s’hauria allargat massa, però jo n’hagués sortit encara més satisfet.

 

05.02.2015